Quin paper té el dissenyador en la senyalística de l’espai?
Segons Manel Grávalos, un dels papers del dissenyador és “ampliar la capacitat comunicativa de la senyalització amb altres elements”. Afirma que “els senyals […] haurien d’utilitzar-se sempre de manera que l’usuari sàpiga quina decisió pren i perquè l’està prenent en cada moment. O sigui, fer-lo conscient i no al revés. No aquest automatisme.”
Amb el que no puc estar d’acord és quan diu que “aquestes instruccions constants que et diuen què has de fer, com ho has de fer, en quin moment ho has de fer, és un fracàs, és una manera de limitar, potser, la llibertat individual”. Sí que és veritat que, de vegades, es pugui pecar d’un excés de senyalítis, però l’objectiu sempre ha de ser arribar al màxim de gent possible, independentment de les seves capacitats, coneixements o condicions. Per això, que a l’autopista se’ns recordi constantment quina és la velocitat màxima, o que ens indiquin on podem trobar un ascensor o els serveis, mai estarà de més.
Tampoc puc estar d’acord quan defensa la supressió de panells informatius i substituir-los per codis QR o l’ús del telèfon mòbil com a font d’informació. De fet, em sembla una absoluta aberració proposar que la gent es dediqui a mirar la pantalleta en plena natura o visitant una església, en comptes de gaudir de l’espai més enllà dels dispositius electrònics que ja ens tenen prou enganxats. A banda del fet que, per una “experiència total” obliga a l’ús d’aquests aparells, cosa que no és sempre possible.
I l’afirmació “Si els sistemes de senyalització s’utilitzen per delegar una funció que hauria d’estar en uns altres àmbits com, precisament, l’educació o altres i s’utilitzen per recordar a una massa de ciutadans, d’usuaris passius, que no pensen, senzillament, què han de fer en cada moment, això crec que és un error” em sembla ofensiva.
L’orientació és l’únic punt a tenir en compte quan dissenyem un projecte de senyalística?
Manel Grávalos considera que el dissenyador ha de tenir un paper més actiu i de decisió a l’hora de triar què i com s’ha de senyalitzar. Explica que quan li encarreguen intervenir en un espai es pregunta “a qui estic parlant, quin to haig de fer, qui en traurà benefici, com puc beneficiar la societat amb la meva interpretació, amb la meva acció”. Afirma que “la senyalització […] és que et permet gestionar de quina manera les persones utilitzen l’espai públic o es mouen o el perceben moltes vegades”. I fins i tot s’atreveix a dir que “El dissenyador té l’obligació de fer veure a l’altra persona, al seu interlocutor, al gestor de l’administració, que s’està equivocant”.
I em semblen al·lucinants afirmacions com “el capitalisme està utilitzant les persones per generar un rendiment econòmic de la vida, del que hauria de ser una relació normal entre persones amb la natura, amb altres persones, la societat…”. I vull creure que l’entrevista tenia un to molt distès que jo no soc capaç de percebre. Sobretot quan parlant dels gestos diu que “es creuen amb l’obligació de treure aquest rendiment que et deia del patrimoni”. Jo, personalment, crec que democratitzar l’espai i treure’n un rèdit social, de gaudi del nombre més gran de persones possibles, no té res a veure amb el capitalisme. Més aviat el contrari.
Este es un espacio de trabajo personal de un/a estudiante de la Universitat Oberta de Catalunya. Cualquier contenido publicado en este espacio es responsabilidad de su autor/a.